Jaume Pérez Montaner

Jaume Pérez-Montaner va nàixer el 1938 a l’Alfàs del Pi (la Marina), de jove va viure uns anys a Alcoi abans de traslladar-se a València en la universitat de la qual es va llicenciar en Filosofia i Lletres. Per la seua adscripció en l’antifranquisme es va enfrontar a alguns conflictes amb el règim, fet que el condiciona a eixir a l’estranger durant uns anys. Així, ha estat professor universitari en diverses ciutats d’Estats Units, com també en alguna universitat llatinoamericana fins que el 1977 va tornar i es va incorporar a la Universitat de València com a professor de literatura catalana.

Ha escrit diversos reculls de poesia entre els quals destaquen Màscares (1992), Fronteres (1994), L’oblit (1996) i Solatge (2009).

Ha estat guardonat amb premis com l’Ausiàs March de Gandia (1995), Premi de la Crítica dels Escriptors Valencians (1993, 1995, 2010),  Premi Vicent Andrés Estellés (2013), entre d’altres.

També ha conreat la crítica i l’assaig literari dedicats, de manera especial, a interpretar la poesia de Vicent Andrés Estellés, amb obres com ara Una aproximació a Vicent Andrés Estellés (1982), juntament amb Vicent Salvador, o El mural com a fons. La poesia de Vicent Andrés Estellés (2009). Com a traductor ha publicat obres de Barbara Kingsolver, i d’Anne Sexton i E. E. Cummings, junt amb Isabel Robles.

Qui no ha begut

Qui no ha begut la suor de les mans renegrides
mai no serà dels nostres.
Qui no ha sentit la fredor de la desfeta
no podrà dir-se humà.
No és un assumpte meu que vaig entre anemones,
tan antic jo com elles, tan humil,
entre la pols daurada dels camins,
entre matolls i aromes de capvespre.
A l’ombra renovada del pi ver
la pinassa de coure ens era el llit perfecte.
I en les nits dels carbons mig apagats
atiàvem els focs amb tremolosos dits
i apuntava el desig entre les brases,
com un triomf de mirades enceses,
de generoses i absolutes mans.