10è Festival de Poesia

Fa deu anys vam tenir un somni: omplir la ciutat de poesia. Fer d’Oliva un referent -ara que tants se’n perden i, dissortadament, no s’ocupen les vacants-, exemple i alhora model literari, cívic i poètic. Volíem que els millors poetes de la literatura contemporània vingueren a Oliva a llegir-nos els seus poemes, i volíem, també, els millors lectors, que els feren seus i els reescrigueren en escoltar-los. Fa deu anys vam tenir un somni: tindríem els grans noms de la literatu­ra actual i tindríem un teatre ple, de gom a gom, amb gent sentint els seus versos. I vam tenir el somni d’una llarga cua d’escoltadors de poesia a l’entrada del teatre omplint el carrer Major… El somni d’aquella nit es va fer realitat i enguany celebrem els deu anys d’un festival de poesia que ben bé ha sabut situar la ciutat d’Oliva dins el plànol internacional, com una mena de miracle que, a més, desafia les lleis del mercat: dóna als seus ciutadans a canvi de guanyar encara més. Per això aquest any presentem un programa on incorporem noves activitats, com la creació de la primera edició del Premi de Poesia Poefesta Ciutat d’Oliva -on es donarà a conèixer l’obra guardonada en el marc del festival-, així com també la incorporació d’un acte ben especial: la Poefesteta, dedicada als més petits i que tindrà lloc el dilluns 31 de març al Teatre Olímpia. Un acte que ja duu un títol ben suggeridor: Diversos i dispersos versos conversos i perversos dels universos, un espectacle basat en l’obra del poeta Josep Ballester, que ens acompanyarà en aquesta activitat juntament amb el contacontes Carles Cano. Fa deu anys vam tenir un somni, i era aquest. Perquè fer d’Oliva un referent cultural del prestigi que ha assolit la Poefesta és la sort que qualsevol ciutat voldria per a ella. Com voldria, també, tenir un Francisco Brines passejant pels seus carrers, emmirallant-se perquè la llum entra en un poema quan cau el sol a l’Elca o escrivint algun vers, dalt del cotxe, en una sort de semàfors en roig. No coneixem ni entenem una forma de donar prestigi a una ciutat ni una manera de civilització més perfecta que aquesta. Fa deu anys vam tenir un somni. Perquè la Poefesta, com Julieta, en un principi va estar feta de la matèria dels somnis. I com tota obra d’art, la Poefesta no va demanar néixer, però va reclamar créixer. Aquest va ser el nostre somni fa deu anys. I com ja ens va alertar algú, la responsabilitat comença amb els somnis.