Enric Sòria

Enric Sòria (Oliva, 1958) és un dels poetes més respectats de la seua generació. De producció lenta i meditada, és autor d’obres com Mirall de miratges (1981), Varia et memorabilia (1984), Compàs d’espera (1993), L’instant etern, que va ser guardonat amb el Premi Carles Riba l’any 1999 o Arqueologies, guardonat amb el Premi Alfons el Magnànim l’any 2012. 

Com a assagista és autor d’obres com Incitacions (1997), L’espill de Janus (2000) i del dietari Mentre parlem: fragments d’un diari iniciàtic (1990), que va merèixer el Premi Joanot Martorell l’any 1990. Amb La lentitud del mar (Dietari 1989-1996) va ser guardonat amb el Premi Carles Rahola d’assaig. 

Recentment s’ha publicat una antologia de la seua obra, Abans del vespre, àmpliament aplaudida per la crítica i esperada pels lectors.

ESPERA

Espera, que no és hora
de res imprescindible. No te’n vages.
Que el sol avui acarona i a la platja
el soroll de les ones arriba solitari.
Vine, que anirem agafats entre les alqueries
i parlarem de tot com si ho creguérem
i en els besos l’amor també será creïble.
Vine i passejarem entre les coses amigues,
plàcidament units, com fan els que s’estimen.
¿No endevines quin capvespre diàfan
a la vora de l’aigua, en la mateixa taula,
lleugerament embriacs de vi i presència mútua
preludiant els abraços i la nit clara i fresca?

Vine, que trobaré per tu
les flors que t’han de fer més bella,
els gestos més amables, un sentit a les coses.
Tot allò que per a mi no trobaria mai.