Feliu Formosa

Sabadell, 1934

www.escriptors.cat/autors/formosaf/index.php

Meditació última

Sóc amic de la tarda d’hivern que em disposa a un poema
que no pot ser acomplert. Sóc amic de la idea perduda,
de l’inútil esforç perquè sonin uns mots dins la vall
que m’ha fet com sóc ara i del clos de la qual surto poc.
Mentre torno a estimar l’enyorança de l’adolescent
que vaig ser quan encara de Mozart ben poc en sabia,
sóc amic de la tarda d’hivern que em disposa al poema.
És difícil salvar les fronteres del pur exercici
i comprendre el llenguatge atzarós dels objectes inerts.
Innombrables vegades he vist el castell que domina
unes terres on va cultivar-se aquest gest de la mà
que acarona la pedra escalfada, la terra dels avis,
tot sabent que el desig d’imitar-lo amb paraules ritmades
no seria acomplert. Sóc amic de la tarda d’hivern.
Sóc amic de les notes que obliden un cor massa gràvid
i de totes les coses que són més enllà dels meus límits.
Sóc amic de la tarda d’hivern que em disposa al poema
i he sabut finalment que el poema mateix no té fi.

Ana Rossetti

Cadis, 1950

amediavoz.com/rossetti.htm

WHERE IS MY MAN

Nunca te tengo tanto como cuando te busco
sabiendo de antemano que no puedo encontrarte.
Sólo entonces consiento estar enamorada.
Sólo entonces me pierdo en la esmaltada jungla
de coches o tiovivos, cafés abarrotados,
lunas de escaparates, laberintos de parques
o de espejos, pues corro tras de todo
lo que se te parece.
De continuo te acecho.
El alquitrán derrite su azabache,
es la calle movible taracea
de camisas y niquis, sus colores comparo
con el azul celeste o el verde malaquita
que por tu pecho yo desabrochaba.
Deliciosa congoja si creo reconocerte
me hace desfallecer: toda mi piel nombrándote,
toda mi piel alerta, pendiente de mis ojos.
Indaga mi pupila, todo atisbo comprueba,
todo indicio que me conduzca a ti,
que te introduzca al ámbito donde sólo tu imagen
prevalece y te coincida y funda,
te acerque, te inaugure y para siempre estés.

Montserrat Abelló

Tarragona, 1918

www.escriptors.cat/autors/abellom/

“Sóc plena de dolor…”: 

Sóc plena de dolor

de records que em reclamen.

I és inútil que m’esforci

a oblidar.

I els rostres i els núvols

se m’allunyen; com en una tarda

massa calorosa d’estiu.

I la rosada que refresca

ja no arriba.

Sóc terra assedegada. 

Benjamín Prado

Madrid, 1961

www.alfaguara.santillana.es/?s=autor&id=27

ASOMADO AL BALCÓN QUE SOY YO PORQUE TE AMO...

 
Asomado al balcón que soy yo porque te amo,
pasas por mis recuerdos
igual que se atraviesa una casa vacía.
Frente a mi soledad
se alza seriamente
un viejo panorama de edificios sin luna:
luces suaves
de esta madrugada
con gente triste y niebla en las glorietas.
Luces brillantes de la madrugada.

Te quedas en Madrid. A mí me esperan
casas cerca del mar,
ese cansancio azul de los hoteles,
los cuartos alquilados
donde alguien ha muerto alguna vez.
No pasarán  los días tan despacio.

Pero vendrán las lluvias,
la nostalgia creciendo
como crece el amor en épocas de guerra.
Alguien recordará, seguramente,
el largo invierno del ochenta y seis

.

Lluís Roda

València, 1964

cultura.gencat.net/ILC/qeq/FitxaAutors.asp?idregistre=3062

El meu amor consisteix
En mirar les pastilles dels frens del teu cotxe,
Sense que tu te n’adones,
A entrar quan t’estàs dutxant,
Amb qualsevol excusa,
A actuar com un actor de cine,
Fins i tot quan faig de roín,
A fer-te saber com que m’agrada l’olor de gesmil,
I obligar-te a olorar-lo cada vegada que t’ho dic,
A ampliar totes les teues fotos,
A fer-te proposicions indecents,
Com cosir-me un botó,
I fer-ho de manera irresistible,
A celebrar els teus aniversaris,
Encara que et sàpiga mal,
A regalar-te brillants,
Una manera sensata, diran, de demostrar amor,
Que reverteix en forma de corbata,
A clavar-te mà, sense demanar permís, sense cap dret,
Amb la teua inestimable col.laboració,
A acompanyar-te sempre al metge,
A desitjar altres dones sense que te n’adones,
A comparar el seus culs amb el teu per exemple,
A no fer res per satisfer aquest desig,
A enutjar-me pensant que tots et miren el cul,
A mantenir-me sempre en secret,
Perquè tu el descobrisques,
Sense garanties que era aquell,
A resistir-me que em consideres teu per sempre,
A mossegar-me la llengua quan sóc a punt de dir-t’ho,
A recordar-te a priori,
No a posteriori,
A respectar-te in fraganti,
A fer-me respectar,
A no dedicar-te poemes,
A dedicar-te la vida.
A no donar-me mai per satisfet,
A intentar fer-te feliç, mentrestant

.

Elena Medel

Còrdova, 1985

www.elenamedel.com/

Sólo yo sé cuándo sobrevivimos.

 Lo sé porque mis dedos

se transforman en lápices de colores.

Lo sé porque con ellos

dibujo en las paredes de tu casa

mujeres con rostro de epitafio.

Porque, a la caricia de la punta,

comienza el derrame de los cimientos

formando arco iris en la noche.

Porque, al escribir testamentos

en el suelo, se remueven las vísceras

de azúcar, y trepan tus raíces.

Grabo versos de colores fríos

en tu piel, de arquitrabe a basa,

y les llueve y los diluye, y compruebo

que la lluvia suena como hacen al caer

las canicas brillantes y naranjas

que cambiaba en el patio del recreo,

poco antes de calzar mi primer bikini.

Hoy guardo las canicas, como un apagado

tesoro, en los huecos de otras espaldas.

Josep Pedrals

Barcelona, 1979

www.esferallibres.com/autores/autordetalle.html?autorID=24

M'ensenyaren primer a riure'm de tot

i quan van voler que aprengués de lletra

jo els mirava sense dir ni un mot (...)

Van mirar-me als ulls, just a la nineta,

i el somriure estava entaforat al fons.

Van dir: "Vinga, nen, obre la boqueta!

Digue'ns què et fa gràcia!". I, des de llavors,

que estic explicant-ho en forma de poemes

José Iniesta

LOS VINOS DEL SILENCIO

Entonces era Invierno y yo tenía menos años.

Inseguro de poder trabar torpes trampas al tiempo

me hablabas

como el personaje perfecto de una hermosa noche.

Y sin embargo te era difícil ya alzar la mirada al cielo

como quien brinda con la última copa de su gloria

y no entender cómo luce siempre tras lo amado

una trágica quimera.

Mirabas al espejo del ocaso,

y herido, maldecías a la arena del Tiempo

para que no extinguiera nunca en mí

ese fuego sin miedo de mis ojos.

Ahora,

-aún joven pero ya sin tanta ternura-

hoy que también las brumas cultivo

yo por tí regreso a ese silencio sin sombras

en que mis pasiones crepitan como las últimas támaras,

y escribo de ese tu miedo que no creí entonces

mi más profunda elegía.

Manuel Forcano

Barcelona, 1968

www.escriptors.cat/autors/mforcano/

Cinegètica

A l'habitació d'aquell hotel
penjava sobre el llit un quadre
on un llebrer mossegava el coll d'un cérvol.

També tu i jo vam caçar-nos.
No per a massa temps: fallen les baules
i sempre s'esfilagarsen per algun recó
les xarxes.

I només m'han quedat els records
com als llençols,
senyals de lluita.
I no sé qui dels dos és el llebrer,
i qui el cérvol.

David Ymbernon

Igualada, 1972

I de postres…

Menú poètic visual culinari

                                                del bacallà fer-ne safor…

                                                               Carles Hac Mor

Perquè la poesia és l’alta cuina de la literatura us proposem un atractiu espectacle on la poesia i la gastronomia s’uneixen.

Als sis anys, l’artista David Ymbernon és atropellat per un camió de patates Rosdor en un carrer d’Igualada. Es tracta del primer cop d’una llarga llista de vegades que visita un hospital. Una d’aquestes ho fa per beure’s una poció que prepara acuradament en un got on posa oli, pasta de dents, vinagre, sal, pintura i Avecrem. Tot això era un indici del que passaria anys més tard amb l’acció Bona Cuina, espectacle que va meréixer el Premi Nacional d’Accions Artístiques l’any 1999, titulat posteriorment Poesia Visual Culinària. Aquesta consisteix en cuinar un plat on els aliments utilitzats no tenen relació entre el continent i el contingut. Així, per exemple, d’un ou, en surt enciam, d’un plàtan, una botifarra, etc.

L’artista David Ymbernon serà l’encarregat de posar les postres al menú poètic d’aquesta tercera edició del nostre Festival de Poesia.

Mariona Segarra

Barcelona

www.marionasagarra.com

La veu, el piano i la poesia de Mariona Sagarra seran la base d’una atractiva combinació musical.

Aquesta cantant i actriu barcelonina ha estat, des dels seus inicis musicals, permanentment vinculada al món de la poesia, treballant, al llarg de la seua carrera,  amb artistes tan diferents com Sol Picó, Maria del Mar Bonet, Frederic Amat,  Liba Vil·lavecchia, Els Comediants, Manel Camp o Carles Santos.

Dies diferents, el seu últim treball discogràfic, és un recull de cançons a partir de textos d’autors com Fernando Pessoa, Jacques Brel o Amàlia Rodrigues, entre d’altres. I durant el seu pas pel nostre Festival de Poesia, Mariona Segarra ens oferirà un petit tast dels seus últims projectes.